Un cub de dos metres de costat, grisa-plata, sense més abillo que un petit orifici en un dels seus costats, incita a l'especulació, però és en contrast amb l'exuberant decoració de la Casa Turull que irremeiablement desafia a la reflexió sobre les formes i el temps, provoca a sentir l'espai traslladant-se en el temps.
En endinsar-se en el cub, la corporalitat de la visió es trontolla, l'observador està ja fora de l'espai observat, i l'espai projectat per la llum a l'interior sembla presentar un instant del passat que hagués estat sempre aquí, impregnat en els mobles i el ornat.
És així que en llargues exposicions, entre quatre i deu minuts, les presències reviuen a la casa, el seu moviment i l'eteri de les seves figures contrasta amb el rigor aparentment estable de la casa, i és així com els arrels fabrils de la casa se'ns semblan rebrollar com un nou “Corpus de sang” (Antoni Estruch, 1907)